Dissenys de taules 3: Laminats i Decoració

SURFBOARDS, LAMINATS I DECORACIÓ: De 1958 fins 1979

Gràcies a la tecnologia desenvolupada durant la segona guerra mundial, el segellat del nucli d’una taula es va poder per fi solucionar d’una manera definitiva.
Fins a l’arribada de la fibra de vidre i la resina de polièster, les taules de fusta de bassa / sequoia eren protegides de l’aigua salada mitjançant diverses capes de vernís nàutic. Aquest vernís, pel simple ús i contacte amb els elements (sol, aigua i sorra) es desprenia amb relativa facilitat, podrint la fusta com a conseqüència final.

Pete Peterson, Dale Velzy, Bob Simmons, Joe Quigg, Matt Kivlin i Dave Sweet van ser els pioners pel que fa a laminat es refereix. Entre finals dels 40 i principis dels 50, van provar diferents materials. Diferents tipus de resina de polièster (fins i tot Epoxy) i fibra de vidre usada per la indústria aeronàutica.

A mitjans dels anys 50 es va poder establir l’estàndard pel que fa a laminat. S’utilitzava resina de polièster amb un agent catalitzador que només s’eixugava per efecte del sol, amb el consegüent mal de cap el dia que estava ennuvolat.
Se solia laminar la taula en transparent, i si de cas s’aplicava algun motiu artístic de manera subtil si el client així ho demanava (noms, caricatures o dibuixos diversos).

Cap a finals dels anys 50, quan la tècnica del laminat ja estava dominada, es va començar a oferir la possibilitat del color. Un cop laminada la taula (aplicació de la fibra de vidre impregnada amb resina de polièster), s’aplicava una capa de resina transparent (hot coat). Un cop polida aquesta última capa, s’aplicava una capa de resina acolorida amb pigment. Sobre aquesta capa acolorida s’aplicava una última capa de resina (gloss coat).
Normalment s’aplicaven colors plans que fins i tot cobrien l’aleta sencera.
També s’oferia la possibilitat d’aplicar aquesta tècnica amb més d’un to. Es premezclaban diferents pots amb resina tintada i s’escampaven sobre la superfície. El pinzell s’encarregava d’escampar els diferents volums de resina amb el seu respectiu color obtenint un efecte proto-psicodèlic. Aquesta tècnica no va ser en absolut rara en taules pre-1961 i moltes vegades es confon amb els laminats psicodèlics amb resina tintada fets a partir de 1967.

L’arribada del foam va provocar diversos canvis. Cal recordar que estem en una època en què la indústria en general encara manufacturava producte amb el valor de la durabilitat en alça. Avui dia, tot es manufactura per tal que la vida del producte no sigui molt llarga, aconseguint més venda a curt termini.

El 1960, es fabricava perquè el producte tingués la màxima durabilitat possible. Per a tal efecte, els laminats s’elaboraven amb fibra de molt onzaje. Per exemple, Bing Copeland i Greg Noll oferien dues capes de fibra de 10 unces en el deck i bottom, el que li conferia un pes terrible per als cànons de principis del segle XXI.

Dave Sweet oferia tan sols una capa de fibra de 10 unces a cada costat de la taula. Hap Jacobs va agafar la fama que les taules eren a prova de bomba i Dewey Weber -fent un exercici en pro de la durabilidad- laminava amb dues capes de 20 unces a cada costat de la taula.

Visualment, els foams inflats per Gordon Clark a la fi dels 50 oferien tal quantitat de bombolles d’aire, que les taules shapeadas amb aquest foam havien de ser glacejades en tons pastís (tonalitats molt populars, tan sols cal veure els tons dels cotxes de l’època o les guitarres elèctriques Fender). Aquestes taules van rebre el malnom de “easter eggs” o ous de pasqua pel color de les mateixes.
Quan les formulacions dels foams es van anar refinant, ja es podien laminar taules en transparent.
En qüestió estètica, entre 1960 i 1965, el patró estava molt clar.

Les taules es venien en acabat brillant, laminades i glacejades amb resina transparent. La tècnica del acolorit en el glacejat s’havia perfeccionat. Es podia pintar una taula sencera en el mateix to o oferir una combinació de diversos colors. La tècnica del “tapi off” consistia a emmascarar la zona de la taula que interessava. Un cop la resina acolorida començava a gelificar, la cinta d’emmascarar es retirava (en anglès “tapi off”). Es obtenien llavors els típics dissenys d’època: taules de color pla amb el nervi descobert, ratlles i panells de diferents colors, diferents patrons cromàtics … Més tard es van popularitzar les bandes de competició (competition stripes), que eren bandes senzilles que travessaven la taula en disposició diagonal. Totes aquestes combinatòries de colors, patrons i formes servien també en època pre-corretja per poder identificar primer cop d’ull la taula quan es perdia després d’un wipe out.

Els nervis de fusta, a més de ser la columna vertebral de la taula no deixava de tenir una secundària funció ornamental. Al principi es tractaven de nervis de sequoia de fins a dues polzades de gruix. Amb el pas del temps es van aplicar altres fustes com la bassa molt més lleugera, amb la qual es podia aplicar un nervi de fins a tres polzades sense por a afegir un excés de pes. Més tard van arribar els nervis compostos de dos, tres o més llistons enganxats entre si (T band). Els nervis triples van ser comuns des dels anys 50 fins a finals dels 60. El prestigiós model “Phil Edwards” de Hobie va ser un clar exemple d’això.

Un altre element funcional de l’època que també tenia un fi estètic era el “tail block”. Aquest element, era una mica de fusta que s’aplicava a la cua de la taula. Bàsicament es tractava d’un para-xocs, que prevenia que el foam xuclés aigua després d’un fort impacte.
Altres delicatessen podien ser “nose blocks” o nervis corbats que acoblaven als seus foams Greg Noll o Gordie en les seves taules. Evidentment, aquest extra en fusta afegia unes quantes lliures més de pes, però les feien enormement resistents.

Una altra vegada, el 1965, els canvis es van deixar notar. Per començar, estem en els inicis de la recerca de la lleugeresa, per tant tot aquell element susceptible d’afegir uns fútils grams extra havia de ser eliminat. Els glacejats en color podien fàcilment afegir com a mínim un quilo extra, els nervis gruixos de sequoia eren tan forts com pesats i els tailblocks es podien fer més lleugers amb escuma d’alta densitat.

A partir de 1965, ja no s’abusa tant del color ni de recarregats patrons cromàtics. El blanc cada vegada s’imposa més.
Un altre dels usos dels glacejats en color era la d’ocultar els toscs treballs de laminat que les fibres de l’època obligaven.

L’ús de fibres de 10 unces i baixant, va comportar la invenció del “pinline”. El tall de la solapa de fibra al cant de la taula (anomenat “cutlap”), deixava una impressió visual que devia ser dissimulada d’alguna manera (i més, si el laminador no tenia el pols ferm aquest dia). Per a això es va crear el “pinline” que no és més que la línia negra o de color que amaga el tall del “cutlap”. Amb el temps el “pinline” passar de ser un ornament funcional a convertir-se en un quasi-art en si mateix.
Els glacejats en color es limitaven a senzilles bandes de competició, ratlles simples o colors plans en alguns casos.

El 1964 i 1965 es comencen a veure laminats acolorits, és a dir, la resina que es fa servir per laminar el foam amb fibra de vidre es pinta prèviament (ja sigui amb un to opac o translúcid). D’aquesta manera s’aconsegueix pintar la taula sense afegir el pes que comporta un glacejat extra de color.
Bing va assentar el patró de laminat acolorit en el bottom i deck blanc tocat d’un pinline negre.
Per aconseguir lleugeresa sense comprometre la rigidesa, es van posar en voga els foams amb tres nervis fins, o els nervis de fusta combinats amb llistons de foam d’alta densitat (en alguns casos acolorit), amb un gruix total entre 2 i 3 polzades.

El onzaje de la fibra també va ser baixant. Per exemple, Hobie a mitjans dels 60, oferia al seu catàleg les opcions de laminat amb fibra de 20, 10 i 8 unces, fins i tot més tard fins a de 6 oz. El normal era aplicar dues capes de fibra en el deck i una al bottom. Per afegir certa resistència en zones d’estrès, s’aplicaven pegats de fibra en zones com a la meitat del deck (per prevenir la fatiga de material pel remat de genolls) o sota de l’aleta.

Cap a 1966, el cutlap cada vegada era més ample. Amb l’arribada del pop art s’apliquen teles d’estampats florals o psicodèliques (que van estar en voga entre 1967 i 1968) sobretot per firmes com Weber, Bing i Greg Noll.
No obstant això, cap a 1967 segueix la tendència a la simplicitat pel que fa a estètica es refereix. Les taules blanques de tres nervis i discrets tailblocks s’alcen en els racks de les surfshops enfront de decoracions psicodèliques bigarrades. Just en plena època de l’LSD, proliferen els laminats denomiados “swirl” o “acid splash”, que consistien en laminacions amb diferents colors (normalment d’una mateixa gamma) amb esquemes lineals longitudinals, transversals o segons la teoria del caos. Malgrat l’extrem abús d’aquesta tècnica durant els primers anys del segle XXI (popularitzats per la firma Cooperfish) mai van ser immensament populars en la seva època.

Amb l’arribada de la taula curta i els seus cants afilats, una fibra més mal·leable era necessitada per adaptar-se a les noves i agudes formes. Les 6 unces es comencen a imposar.
A causa de la quantitat d’experimentació i la volatilitat dels dissenys d’aquesta època, sotmesos a la constant evolució i el “prova i error”, no es sol perdre el temps en decoracions elaborades.
Quan a principis dels anys 70 la revolució del shortboard es calma, els motius decoratius es plasmen acord amb els temps. Els treballs en resina tintada en laminat deixen pas als aerògrafs, i directament sobre del foam s’apliquen atrevides obres gràfiques psicodèliques com les aplicades en les taules de Tery Fitzgerald i Mike Hynson.
Ja en plens anys 70, els laminats continuen amb la tendència baixat de pes, utilitzant fibres cada vegada més lleugeres i deixant molt enrere els temps on la fibra per a cascos de vaixell s’utilitzava per a la taules.
Estèticament, se segueix utilitzant la aerografia sobre foam sota els gustos de l’època, tot i que els laminats en resina acolorida s’usen eventualment, malgrat que el laminat transparent és el que impera.

El moviment nostàlgic del “retro” com ens té acostumats des dels anys 90, fa la seva pròpia relectura estètica dels anys 60 i 70 sense molestar-se a estudiar l’època, oferint clixés estètics assumibles pel públic en general.