SURFBOARDS & ALETES: De 1958 fins 1979
Va ser en 1934 quan Tom Blake va adossar un timó a la cua d’una taula de remada. Malgrat que la taula va guanyar en estabilitat i noblesa en gir, el senzill i ara evident enginy no va tenir aprovació per part del contingent surfer.
Abans de l’arribada de la fibra de vidre, la fixació d’una aleta era un exercici infructuós. Quan les taules de fusta massissa eren protegides tan sols per diverses capes de vernís, l’aleta es devia acoblar mitjançant rudimentaris caixetins o mitjançant un sistema de cargols. Després de l’estrès al qual eren sotmesos els materials en l’aigua, era molt fàcil que es formessin esquerdes amb la consegüent filtració d’aigua salada i el posterior podriment de la fusta.
Quan en els anys 50, les taules de fusta de bassa anaven recobertes amb fibra de vidre / resina de polièster, la tasca de col·locar una aleta es va poder resoldre d’una forma fàcil.
La superfície laminada oferia una rigidesa apta per a la fixació de l’aleta.
Donada la manca de precedents, les aletes de principis dels anys 50 eren apèndixs de poca superfície de formes inspirades en la nàutica convencional. Cap a finals de la dècada, havien guanyat en superfície i presentaven una silueta de forma ovoïdal. Aquest concepte d’aleta va ser el conegut com “skeg”. El nucli era de fusta (llevat d’algunes excepcions en fibra de vidre), la distribució de volums estil ala d’avió pràcticament s’ignorava i es col·locaven tan endarrerides com fos possible.
Entrats en els 60, les “skeg” es van anar refinant. El cant d’atac i sortida presentava una forma més afí a la dinàmica de fluids. Els nuclis de fusta es componien de combinatòries de fustes de diversos timbres aconseguint cridaners efectes decoratius. Per protegir el nucli de fusta de cops, rascades (i eventualment de l’aigua), la vora de la quilla era tocat d’un gruix rivet de resina que actuava a manera de para-xocs. També existia la versió d’aquesta aleta en fibra de vidre, amb l’avantatge que es podia pintar.
La gran àrea de la “skeg” (d’unes 10 polzades de profunditat i una mica menys a la base), donava una gran estabilitat en l’onada, però per girar era imperatiu pressionar fermament en la cua de la taula amb la cama del darrere.
Aquesta aleta creava un efecte hidrodinàmic curiós: l’aigua que fluïa per les parets de la quilla creava una turbulència a la sortida de l’aleta que es traduïa en un deixant d’aigua molt marcada, similar a la que deixen les embracaciones fora borda. Tot i la gran estabilitat i comportament noble d’aquesta aleta, hi havia una pega: tal quantitat de superfície i volum es traduïa en un efecte de frenada que de tota manera, era compensat per la inèrcia de la mateixa taula.
Cap a 1965 es va començar a experimentar amb diferents dissenys d’aletes, acabant amb l’era de les aletes ovoïdals o gairebé quadrades. De manera tímida, es van començar a adaptar les siluetes de les aletes de la fauna marina. Altres van buscar la funcionalitat aplicada a l’estil noserider. De tal manera es van dissenyar aletes de gran profunditat però amb una superfície menor per facilitar els girs. Bing Surfboards va ser adobant el concepte “pivot fi”, gairebé rectangulars, que amb l’esdevenir dels anys s’anaven estrenyent gradualment. L’altre gran disseny d’aquesta època va ser l’aleta “hatchet” (destral). Diuen que va ser desenvolupada per Dale Velzy, però va ser popular sota la signatura de taules de Dewey Weber. El concepte va ser molt popular en l’època daurada del noseriding i va ser aplicada en bona part del model “Performer” de Weber. La meitat de l’aleta que anava fixada al bottom de la taula era més estreta que la resta. Aquest segment amb menor superfice permetia un gir més àgil, en oferir menys resistència al flux d’aigua, mentre que la part superior amb més superfície donava l’estabilitat necessària en moments de noseriding. Es tractava de buscar un compromís entre estabilitat i agilitat de gir.
1965 va ser l’any de l’aleta extraïble. Es va poder desenvolupar un sistema de caixetí, que malgrat no donar possibilitat de col·locar l’aleta en posicions variables, sí que solucionava problemes de logística en viatges. Cap a finals de la dècada i principis de la següent ja es muntaven sistemes de caixetins amb l’opció de posició variable. Per a aquest tipus de calaixeres, les aletes es manufacturaven amb compostos plàstics amb motlles d’injecció.
La següent revolució pel que fa a maniobrabilitat la va portar amb si el kneeboarder californià George Greenough. Per començar, Greenough, gran aficionat a la pesca es va fixar en les formes de les aletes de la fauna marina i com aquestes es comportaven sota un punt de vista hidrodinàmic.
Va aplicar la silueta i la flexibilitat d’una aleta de tonyina a la fibra de vidre. Aquesta aleta després de flexar al màxim en un bottom turn, oferia un plus d’acceleració a l’encarar la paret de l’ona, donant-li un comportament més nerviós en comparació a les taules de llavors. Aquest concepte l’aplicava al màxim Greenough a fer surf de genolls amb la seva taula spoon en pics de fons de roca. La forma de fer surf en kneeboard, amb el punt de gravetat molt baix permetia esprémer al màxim les qualitat de les flex fi. Aquest concepte va ser aplicat el 1966 a les taules de Nat Young i Bob McTavish i va ser un dels ingredients de la revolució de la taula curta.
Cap a 1967 i 1968, les taules al voltant dels 9 peus ja eren muntades amb Fins seguint el concepte de Greenough.
La revolució de la taula curta combinada amb l’era psicodèlica es va consumar amb una mentalitat oberta i progressiva sense pors a provar qualsevol idea.
Un altre kneeboarder californià va rescatar un concepte ideat per Bob Simmons en els anys 40. L’ús de les dues aletes fins a aquest moment, com a mínim era considerat extravagant. El 1967 Steve Lis ho va aplicar al seu kneeboard. Era sabut que una cua “marca” o “round pin” oferia un gir millor i amb més adherència en take off crítics que una cua ampla i quadrada. Així que Lis va crear un kneeboard amb una cua amb doble “pin” i d’aquesta manera va néixer la cua tipus “fish” (peix) per la semblança amb l’animal.
L’invent es va traduir en l’aigua com una revolució pel que fa a maniobrabilitat. El dia clau va ser quan el kneeboard va ser surfejat de peu, i es va poder aplicar la idea a les taules estàndard. Malgrat tot el sistema de dues aletes va ser assimilat a un altre estil de taula. Contràriament al que la moda del segle XXI sembla voler insinuar, els fishes de finals dels seixanta i principis dels setanta van tenir tanta o menys popularitat que les taules twin cap de cua quadrada. És a dir, la quantitat de filosofies era tal que es barrejaven entre elles, s’acceptaven de forma paral·lela però certament, el concepte “twin” de cua quadrada i el fish (fins i tot pulularon alguns monstres de tres aletes) van cohabitar amb el single fi sense modificar el panorama pel que fa a disseny de taules fins uns anys més tard.
Els californians germans Campbell van portar el “bonzer”: Aleta central + dos petits apèndixs laterals + còncaus entre aletes. Aquest disseny oferia bona estabilitat gràcies a l’aleta central. El gir era enaltit per les aletes laterals i els còncaus marcats es beneficiaven de l’efecte “Venturi” per aconseguir velocitat extra a la sortida d’un gir. En cuinar tots aquests ingredients en una cua relativament estreta (normalment “square” o “diamond”) s’eliminava un dels problemes del fish. Les cues amples del fish no eren aptes per a parets verticals o seccions canonades, ja que aquestes tendien a derrapar i obligava a fer surf allunyat de la zona més vertical i crítica de l’onada.
Per aquest motiu el fish sempre s’aconsella per onades de platja amb tendència llimac i el bonzer per onades de fons de roca o escull amb paret verticaloide.
De totes maneres, tot i els continus experiments i desenvolupaments duts a terme a finals dels 60 i principis dels 70, l’elecció més popular quant seguia sent el single fi, aplicat en cua estreta ja sigui “square”, “pin” , “diamond” o “swallow”. Podien ser fixes o extraïbles. Solien ser laminades en fibra amb diferents capes de color. En alguns casos encara es laminaban en fusta. I la mesura mitjana solia estar en unes 7 polzades de profunditat, amb una base estreta.
A meitat dels anys 70, va arribar l’invent del “stinger” per part del Shaper hawaiiano Ben Aipa (tot i que Hap Jacobs ja va jugar amb aquest element en el seu model “422” cap a 1964). El “stinger” es tractava d’un esglaó a la silueta de la taula situada prop de la cua. S’aconseguia estrènyer la cua per agilitzar el gir i obtenir millor adherència sense renunciar a l’ample màxim de la taula per obtenir millor estabilitat.
Cap a finals dels anys 70, es va recuperar el “twin fi” combinat amb el “stinger” de Aipa. Mark Richards es va encarregar de popularitzar aquest tipus de taules fins a principis dels anys 80.
Es va eliminar el problema inicial del fish, amb una cua més estreta i el respectiu “wing” que encara la estrenyia més, obtenint més maniobrabilitat.
Els girs que es podien perpetrar amb aquests twins eren molt més arriscats si els comparem amb un single d’època. Fins i tot el propi Richards es va encarregar de demostrar que aquests “twin” eren perfectament vàlids per l’onatge hawaiiano del North Shore.
Cap a 1980, el Shaper Simon Anderson es va encarregar de portar-nos el “thruster” que no va calar del tot fins a 1983, i que es va convertir en un estàndard fins que va morir la dictadura de la taula “moderna” a principis del segle XXI.
Escrit per Didac Piquer Puigdemont
©Copyright de Didac Piquer Puigdemont