Top 12: Surfers amb estil dels 60

Top 12: Surfers amb estil dels 60

1.- Phil Edwards:

El creador de l’estil casual i popularitzador del gir en drop knee. Abnegat parallel stance rider. Tenia la qualitat de fer semblar fàcil el que en realitat era difícil. La mateixa soltesa que tenia en onades petites, era traspolada a la mida. Des del take off fins al kick out, era tot un ejercico de fluïdesa de moviments.

Mai es va obsessionar molt amb el noseriding, surfejant des de la part posterior de la taula. La seva taula preferida a la fi dels 50 i principis dels 60, era una taula de 10 peus, ampla i pesada, que era perfecta per al seu estil. La inèrcia que li donava aquesta taula, era òptima per passar seccions a tota velocitat i la girava amb només un subtil moviment de peus.

 

2.- Bernard “Midget” Farrelly:

Deixeble del mestre Edwards. Quan Midget era només un noiet, va veure els primers surf films arribats a Austràlia de la mà de Bud Browne, en els quals apareixia Phil Edwards. A partir de llavors, Midget va imitar el seu estil primer, per desenvolupar el seu propi després. Farrelly ser un surfer d’estil molt avançat en comparació a la mitjana australiana.

Fins i tot en alguns moments supera en feresa i originalitat a Edwards. Era un espectacle veure-ho tirar-se a Pipeline el 1965, quan la norma era sobreviure en el take off, Farrelly li donava indicis hotdoggers i es feia uns rides encara avui no superats. El seu estil es va assemblar conservador comparat amb el que Nat Young va fer a partir de 1966.

 

3.- “Little John” Richards:

Surfer sense escarafalls, economia de moviments i funcionalitat poètica. Sense la virtuositat d’Edwards, però demostrant mestratge en la pèrdua tècnica del stallin ‘. Especial port quan surfeaba en backside. Pura senzillesa. Posant en qüestió l’obsessió de l’època amb el hotdoggin ‘. Aquesta obsessió que com més maniobra millor. Paradigma del surf funcional de la Califòrnia dels 60.

 

4.- Miki “da cat” Dora:

Estil hotdogger 100%. En perpetu moviment. Expressió corporal a base de contractures musculars telegràfiques. Noserider de subtilitat irreprotxable, gràcies al seu especial talent i la seva bona lectura de les ones. Un sentit de l’originalitat a anys llum de qualsevol altre surfer. Provava qualsevol cosa que se li passava pel cap: surfeadas d’esquena, trimings contorsionistes, parallel stance, bottom turns de girs “navajeros”…

Extrema habilitat per esquivar els que se li ficaven al mig en la seva espot local, Malibú. Habilitat per adaptar el seu estil a diferents onades i mides. Influenciat en gran manera per Matt Kivlin.

 

5.- Jock Sutherland:

Es va lluir en les ones hawaiianas. De complexió prima, però amb un control total de les pesades taules de l’època. Era capaç de fer el take off tant en regular com a goofy. Feia coses increïbles en Pipeline. El seu estil va florir durant la segona meitat dels 60. Típic mestre de l’estil que surfeja sense cap tipus d’esforç aparent.

 

6.- Joey “the gazzelle” Cabell:

Hawaiiano de girs contundents i estil molt avançat a l’època. Control absolut en tot moment. Va aplicar el seu estil hawaiiano a les ones californianes. Bon noserider. Va saber adaptar-se bé a la taula curta. De vegades feia l’efecte que podia girar la taula des del nose. Són clàssiques les seves surfeadas a Rincon Point, on espremia cada centímetre de ona. Sense problemes amb la mida.

 

7.- Dewey “little man on wheels” Weber:

Un dels pioners del noseriding / hot doggin ‘. Sempre en moviment (d’aquí el seu sobrenom). La seva poca alçada i sobrada musculatura li valien per gestionar les pesades taules de l’època com si fossin shortboards moderns.

En onades de mida mitjana / gran com Sunset o Makaha, es lluïa amb uns cutbacks de categoria. Extrema rapidesa caminant la taula, un es pregunta com no topava. Va ser dels primers a clavar el canto en take offs apuradissims quan encara les taules no permetien aquest tipus de floritures.

 

8.- David Nuuhiwa:

Un altre que caminava la taula amb l’agilitat d’un gat. L’home dels noserides impossibles. Feia switchstances en el propi nose. Es va beneficiar de les innovacions que van patir les taules a partir de 1965. Encara que va ser conegut en la segona meitat dels seixanta com un bon noserider en onades petites i millor competidor, no li feia fàstics a la north shore.

Es va adaptar perfectament a la taula curta, sent un bon promotor dels fish dels setanta. Joel Tudor el considera el millor noserider, fent surf repetides vegades el seu model clàssic de Bing Surfboards: David Nuuhiwa Lightweight.

 

9.- Kemp Aaberg:

La seva famosa rúbrica va ser l’arqueig d’esquena, des que John Severson el fotografiés en el seu espot preferit. Fluïdesa, subtilitat i bona lectura de ona. Local de Malibú, encara que és en les llargues dretes de Rincón on espremia al màxim fins a l’última polzada de la seva taula. Sobre aquest surfer / socorrista / atleta / guitarrista de flamenc es va basar el personatge de William Katt en la pel·lícula “El Gran Miércoles”.

 

10.- Nat “the animal” Young:

Va beure de les font de Phil Edwards i Midget Farrelly per forjar el seu propi estil de power surfer i innovar a partir de la segona meitat dels seixanta. Drop knee cutbacks característics i braços alçats.

Les seves rendiment en el campionat del món de 1966, va obrir moltes ments, i va marcar l’inici de la taula curta. A partir de llavors, surfeo des del tail de la taula, relegant el noseriding a un segon lloc, i buscant el punt més crític de l’onada. Va ser un dels que van renéixer el longboard durant la dècada dels 80.

 

11.- John Peck:

Li va treure el títol de Mr. Pipeline a Van Artsdalen en l’època en què tirar-se a Pipeline representava un acte de supervivència. El seu bottom turn a ulls clucs en back side és la seva marca personal. Seguretat total en el tub, quan les taules de l’època tampoc es prestaven a les parets de Pipe. El curiós, és que amb la constitució prima de Peck, fos capaç de moure els Tankers de l’època amb tanta precisió i control.

 

12.- Butch Van Artsdalen:

Personalitat i molts ous és el que determina l’estil d’aquest bevedor empedreït. Igual que Jock Sutherland, era un bon ambidextre capaç de fer switchstance enmig d’un olote en Pipeline, Sunset o Waimea. La seva complexió forta es notava en les seves cutbacks sòlids.

Va formar el seu estil en el pic de Wind’n’Sea, el que li va servir per agafar confiança en les ones hawaiianas. Va ser l’amo de Pipeline durant la meitat dels 60, abans que vinguessin John Peck, Jock Sutherland i Gerry Lopez.

Escrit i compilat per Didac Piquer Puigdemont
©Copyright de Didac Piquer Puigdemont